We’ve updated our Terms of Use to reflect our new entity name and address. You can review the changes here.
We’ve updated our Terms of Use. You can review the changes here.

Bestiari​(​o) familiar​(​e)

by Alessio Arena

/
1.
De prop no veuràs mai si ha sortit el sol S’amaga enmig d’un llibre el seu record I la seva ombra es va estirant per sota l’aigua... Del dia que ja no et pensaré aquí al meu costat, tot i que no sigui per treure’m del cap la meva mentida preciosa. M’espero el vent que tregui les ferides del meu crit. Veig el camí plagat de somnis que mai he volgut dormir. Melodia de tardor, xafogor de plats bruts, de dinars on jo vaig arribar tard. Melodia de primavera, no vull que sigui sincera, pero que floreixi com una rosa la meva mentida preciosa.
2.
Quiero contar algo que me está pasando ahora. Me gustaría dar la espalda si nadie me mira. Ver la canción desde una perspectiva distinta, sin explicar las razones y a santo de qué me vine aquí a cantar pero preferiría estar dentro de la guitarra porque a nadie le interese mi cara llorona. El primer día que vi a mi padre él estaba cantando en la tele, y alguien de mi familia con esa extraña voluntad de meter hasta el brazo en la llaga, dijo: ¡te van a salir pelirrojos los hijos! Si yo me enamoré de mi único amigo y lo que hice por él fue dar un beso a la pared de papel de su cuarto Sin arrepentimiento cuando descubrió la cal en mis labios para morir en Mayo habrá que dejar de hacer canciones. Me gustaría saber cantar en jeroglíficos egipcios para poder señalizar en el aire la escena de un juicio a mis palabras cantadas que no dicen nada, ante el misterio de mi vocación a temblar de la emoción. Ojos cerrados y luz encendida en la voz: me veo que ahora vuelvo a besar la pared de mi cuarto Sin arrepentimiento, yo digo lo siento, pero no me enseñaron a ponerle pies y mano al verso de esta canción que me da risa. Quiero contar algo que me está pasando ahora. Se me olvidó de lo que hablaba.
3.
Hi havia una dona que odiava la meva ciutat. Pujava en metro amb sabatilles rosa. I la gent que la mirava li veia un crit dibuixat a la cara. Però ella no parlava, però ella no deia mai res. Els ulls els tenia com núvols mullats i la boca plena d’aigua caiguda del cel. Asseguda a un banc de Meridiana, amb la maledicció de les seves arrels. Amb pintallavis posava el seu nom pertot arreu. I ara se’l queda mirant com si fos un bateig constant de soledat. Que et dius Maria? No, em dic Muntanya (i no he caigut mai). Que vius a Sant Andreu? No, ja no hi visc, estic fora de tots els paradisos, me'ls he deixat enrere, per estimar més del compte. Ai, per caminar no m'he tornat més boja ni més tonta, ni més prima, ni més verda ni més vergonyosa. El temps i la distància m'acompanyen endevant, (per això no em van trucar mai d’aquella entrevista de feina al Mercadona). M'agradaria tornar, amb els meus ulls tancats. Mare meva, ja ho sé, no queda res per mirar. Que et dius Maria? No, em dic Muntanya (i no m'he caigut mai). Que vius a Sant Andreu? No, ja no hi visc, estic fora de tots els paradisos, me'ls he deixat enrere, per estimar més del compte. A casament i enterrament s’hi ha d’anar net de cos i de ment. Això jo ho vaig aprendre un dia d’aquella dona que es deia Muntanya.
4.
Hacía mil días que Daniel González no bebía cerveza. Puro chamamé de sus besos en el vaso y flores de papel brotaron por la Rambla del Raval. Su sonrisa descansada y la lengua entre los dientes que guindaba las palabras que en la mesa quitaban el hambre. Ay, Daniel, lloverá en Caracas por la alegría del aire esta noche. Su niño gigante nunca le estuvo tan cerca nunca ha vuelto de repente. Y yo también a mi casa me he ido pero sin antes haberte abrazado. Discúlpenme, soy Daniel González, vengo a buscar lo que no he perdido todavía, vida mía. Me dice la gente que yo no soy nunca claro, será suficiente, amor, decir que me estoy quedando atrás. La verdad es que no me arrepiento. Ay Daniel, yo no sé, qué será que te has encontrado en mi. Mi niño gigante nunca me estuvo tan cerca nunca has vuelto de repente. Pero al final de este viaje sin meta dejaste ya de buscar la maleta. Discúlpenme, soy Daniel González, vengo a buscar lo que no he perdido todavía, vida mía. Todavía quizá nos quede por hablar, cuidarnos otro invierno no será una tontería. Quién diría: siempre nos queda Barcelona.
5.
Quédate, olvidemos a la de tres que se ha hecho tarde. Esta vez tú yo y los tigres despertaremos de la jungla sigilosa de esta cama, descifrando el anagrama de mi insensatez, con los dientes a morder una nota cualquiera. Si sé que nacerás como la estrella polar dentro de la nevera. Somos el gesto lento y superficial de la rima que nos viene encima. Si yo supiera de qué hablas cuando me voy. Si tú te enteras, te quedas cuando me voy. Si yo, si tú, si los tigres saltarán de mi sueño a una canción escrita. Siéntate, escucha mi canción por qué no vales menos que un adiós, que una herida en mi voz. No me arrepiento si he cantado mucho más antes de ti, si me ha roto la distancia y el frío. Si yo supiera de qué hablas cuando me voy. Si tú te enteras, te quedas cuando me voy. Si yo, si tú si los tigres saltarán de mis sueños a los que sueña la gente
6.
Ma mare va néixer a la lluna. Amb la foscor es va quedar cega. Mon pare va arribar de Nàpols amb una gravadora sonant a les seves butxaques, “rancheras” que mai va poder ningú transcriure. I des de llavors han esperat el dia en què ens trobessin en una cançó que conta la història d’un nen de joguina que es va trobar amb ulls de fusta mirant al sol. Com unes paraules que surten de la boca sense dir res, que no tornen enrere mai més. Ma mare a cada diumenge s’havia tornat un altre cop verge: el secret del seu amant va ser canviar-li el nom, el nom al nen sense cridar-li mai t’estimo com s’estimaria un arbre que no ha sigut mai llavor. T’estimo com s’estimaria un núvol la pluja que li ha desfet el cos. Però això va ser més que literatura de metges i de cartes redactades al revés. Un home i una dona li van donar un fill a la pena. Aquesta és la història. L’autobiografia dels meus pares.
7.
No tornaran les pluges i ens trobarem les bruixes pel camí per preguntar amb la mà aixecada si de veritat el sol es diu Lorenzo i és un mal parit que no vol dormir. Vaig buidar la nevera la nit que vaig somiar amb la meva mare dient-me que no estava prim però que la meva mirada li recordava el cul d’un got mig buit. Ahir va fer 100 anys que no sortia de festa amb les ulleres de pasta i em vaig quedar veient com se m’enduia el vent. Fes com si, com si fos l’últim cop amb mi. Deixa’m d’estimar mentre estiguis dormint. Hi ha coses que no volen dir res dins d’una cançó. Però jo vull que la gent s’emprenyi amb mi si em diu: però què és això que estàs cantant com si fos una cançó de bressol per a un amor feliç que es va quedar dormint. Fes com si, com si fos l’últim cop amb mi. Deixa’m d’estimar mentre estiguis dormint.
8.
La raíz 03:31
Si miro atrás es que me falta el aire. Si ando demás es porque no me miren las estrellas que nunca duermen y que nunca despertarán. Yo que nací en la cima de un árbol vi la raíz, origen de mi espanto. Me escondí debajo del río, hice un surco dentro de mí. Para que pudiera estar un día tu palabra junto con la mía, especies de un mismo bestiario. Le pinté una sombra a casa cosa alas a la mariposas, defendí mi sueño a quererte. El sueño está rendido ante los ojos. Al despertar pensaré que me queda poco. Ya sembré mi vuelo en la tierra, hice un surco dentro de mí. Para que pudiera estar un día tu palabra junto con la mía, especies de un mismo bestiario. Le pinté una sombra a casa cosa alas a las mariposas, defendí mi sueño a quererte.
9.
Himne 03:39
Vem arribar tots de Girona amb el primer vol de RyanAir, amb les orelles mig petades i amb el cor en els tormells. Desconfiant de tot Erasmus llogarem un estudi al Clot perque és el barri amb menys palmeres, i nosaltres no estem de vacançes. Perque som professionals, perque som tots artistes, i ens agradaria la “democrazia”. Som tots els italians de Barcelona, plens de un odi antic, per la patria chillona i fem silenci enmig dels carrers. Som tots els nens petits d’aquesta història i ens hem trobat molt bé amb la crisi perque hem promès de menjar pasta només un cop al mes. Som tots els italians de Barcelona i agafem el metro per arribar on hem quedat. I sempre amb ulleres de sol, mirem a qui tinguem davant per amargar-nos dels altres italians. Som tots italians, a punt d’esclatar. Hauríem de ser menys, molt menys italians.
10.
Luntano 02:23
Luntano (a.arena) ‘Na stella ce sta pe’ mme ca guardo ‘stu cielo ‘a luntano, luntano. Si ‘e mmane me tremmano, Ammore, è ‘o penziero ‘e dimane, dimane. Si vuo’ te parlo ‘e me, tutto ‘stu tiempo addo’ so’ stato. Nun è cagnata ancora chell’urdema parola.
11.
Quando ho deciso che canterò io non avrò bisogno del tuo applauso. Non me ne voglia la luna se ce la lascerò nel pozzo. Ceda lo stomaco a un difetto di misura per ciò che canterò. Quando ho deciso che canterò non basterà una vita intera, il bacio di mia madre sull’orlo del bicchiere, una vendetta da consumare al di là della bocca che non sa più cosa dire. So che canterò la promessa che altrove farei in silenzio la bugia che invece delle gambe corte avrà le mani aperte gli occhi chiusi che mi hanno fatto padrone Di tutto quello che non c’è. Per rimanere fra la gente l’illusione sufficiente mi dirà che la canzone non è mai finita, né la voglia di tornare indietro. Conoscere la radice nascosta nella voce in tutta libertà. E il frutto che diventerà.
12.
Viene da una stanza vuota fuori Porta Nuova, con un bel vestito di ciniglia addosso. Con le mani sopra gli occhi, alla fermata per il tram, che senza manovratore a folle corsa, attraverserà la città. Ha la pelle bianca, di mattina stanca, alla catena di montaggio, e un raggio di sole entra dalla finestra del capo che la spia. “Madamì, tu mi chiami Napolì, ma accussì me so’ ‘mparata a vule’ bbene mmiez’a famma e mmiez’o scuorno” ‘Ntonietta chiagne a fernetura ‘e juorno. Pe’ te sta’ vicino se ne jette ‘n funno, chistu suonno. Da Torino ‘o Monte ‘e Cristalline pe’ ccurrivo, pe’ nun sta mai sulo. Apri bene gli occhi quando parli dell’estate dell’ottantasei, il sole è una macchia scura se gli stai vicino. Ed io sentivo l’ombra dei tuoi passi camminare sopra i miei che non avevano distanza, e non sentivano abbastanza il peso delle tue bugie. Chi meglio di te può correre? Se l’unico amore, fino a quest’ora, ha avuto una gamba sola. Tiènelo a mmente, nun se venne ‘o core chi s’arrenne sulo pe’ ‘nu mumento. Quanno fernesce ‘o juorno s’acconcia ‘a terra ‘n funno. Pe’ te sta’ vicino Se ne jette ‘n funno, chistu suonno Da Torino ‘o Monte ‘e Cristalline Pe’ ccurrivo, pe’ nun sta mai sulo.
13.
"Levati la fantasia, senti a mamma tua.” Disse l’osso al cane ed io ti dò ragione. Stasera se mi metto a tavola con te mi mangio le parole. “Pensa a quello che ti resta e apri la finestra.” Fece il vento a quella luce nella stanza. E tu mi hai detto ne ho abbastanza di te. Una bugia la devi costruire per salvarti dal niente. Sui passi miei ci ha camminato l’idea di non pensare al giorno più bello che merito Ma il pane non è stanco del suo lievito, nemmeno io di quello che divento. Ti racconterò tutto quello che so dei satelliti di Urano come fa a dormire piano la luna sopra alla città che gli ha succhiato il sangue come una zanzara. Ti racconterò di una lingua silenziosa come quella della rosa al cimitero che dà voce al pensiero. E fà volare le sue spine fino ad attraversare il cielo. Lascia stare chi ti dice se non trovi pace, poni la fiducia solo nella scienza. Se di qualcosa ne hai abbastanza lassa sta’. Ma amare è semplice, basta considerare tornare a casa, appena ti hanno messo fuori strada... Ti racconterò tutto quello che io so dei satelliti di Urano che si può viaggiare lontano anche Tra gli scaffali del supermercato quando cerchi il burro che ha cambiato nome. Ti racconterò come ritarda il suo volo un gabbiano alla stazione di Milano per salvarsi dal niente. E come cantano i bambini dell’Antartide, come si vede il mare il mare dal balcone di mia zia Luisa. Scommetto che tutte le cose dentro all’universo Ritroveranno il tempo di restare qui vicino a me (se non te ne vai). Scommetto che tutte le cose dentro all’universo quando vorranno dire addio respirano così:
14.
Vocca e rummore ‘e chistu tiempo, Ferita aperta, nommo ca scummoglia annura ‘na voce scuncecata, Mamma e pato, ‘na nuttata, luna e fenesta. Puòrtate a casa chesti ccose e falle crescere annascuso. Dummèneca d’Aprile, ‘nu paro d’uocchie nire te vedarranno pe’Santa Teresa, e ‘a scesa addeventaje sagliuta, beato chi m’aiuta, ‘a quanno staje luntana ‘a me. Puòrtate a casa chesti ccose e falle crescere annascuso. Viento ‘e terra, mo c’ammo fernuto ‘a ‘uerra saglie ‘ncielo e s’arravoglia ‘e mmane... te sto aspettanno ‘a ‘na nuttata sana. ‘Stu suonno m’ha scetato mmiezo ‘a via... e che malincunia. ‘O piatto è friddo e fa paura dulure ‘e capa fora ‘e bbarcune. ‘Na voce ca me chiamma e io m’annasconno pe’ nun me fa vede’. Si pienze a mme votta a passa’ ‘a nuttata Me so’ sbagliato a te cerca’ cu ll’uocchie chiuse, si guardo ‘ncielo veco ‘o ffuto e so’ ccadute ‘e stelle. Puòrtate a casa chesti ccose E falle crescere annascuso.
15.
Girotondo 04:39
Com’è difficile pensare di non aver mai sbagliato a dire che non eri qui, quando mangiavo gli orologi a cena, e mi riempiva quella sensazione strana di essere l’ultimo a sognare dentro a un temporale il verso del cinghiale bianco, sacrificato all’altare del giradischi spento. A passo lento, si muove la mia voce, quando trova un santo che la benedice con il pane di ogni giorno. Ritorno a Napoli, a vivere il mio sogno di cuscini arrotolati nella nuova casa che non sai nemmeno dove sta e non saprai mai che sopra a un muro ho messo un calendario del duemilasei. Perché hai lasciato tutte quelle luci accese, e in macchina la foto di quella domenica, con un sorriso finto in faccia e l’aria di chi dice non ci torno più... A Macondo fanno un girotondo che dura una notte intera e un mal di testa è l’occasione giusta per credere che tutto non è mai finito, che tutto non è ancora cominciato. Che siamo giovani e viviamo di costellazioni di abitudini, ma il cielo non è sempre uguale, anche il cielo a volte si può sbagliare. Ci resta da dimenticare ancora un altro giorno, senza aspetta’ dimane, e senza vutta’ e mmane, ‘o vveco e nun ‘o ccrero, no, nun è ‘o vero, nun stongo allero. (Spero che ritorni presto l’era del Cinghiale Bianco)
16.
Vuoti a perdere il miraggio di cadere con i piedi a terra e sempre sveglia, la notte era qualcosa da cullare in fondo all'ultimo respiro. Marinella, disperatamente bella. Tutto il male del mondo sta a guardare dalla tua sigaretta che si è spenta tra le dita. Ma è allora vita anche questa se te scuorde 'e te e cirche aiuto Può essere semplice averti qui davanti e poi vederti arrampicata su una stella Chesta è 'na canzona ca scrivo pe' tte, Marinella. Benedico il malumore che mi ha aperto gli occhi e mi ha rinchiuso in casa dove per pensarti mi sono bevuta anche il cuore. Nun simme nate ajere, simme carute 'a cielo. È cchesta 'a storia nosta faccia tosta annante a Ddio. Vancello a dicere, vita mia che all'improvviso hai partorito un figlio che somiglia a te può essere semplice immaginare il sogno di una vita arrampicata su una stella. Ma se sta bbuono pure 'n terra. Quadra il tuo circolo vizioso fanne una geometria divina prendi le tue foto di famiglia tante facce cancellate con la penna stilografica. Mettiti l'anima in spalla e vola via lontano da te. Lontano da te.
17.
Pe’ cciente mane ce stanno porte chiuse e ‘n terra ‘o ‘nfuso si ha chiuvuto ‘na jurnata sana. Pe’cciente mane ce sta ‘nu turzo ‘e pane, famma all’uocchie ca nun chiagne maje ma te fa vede’ addo’ staje siente ca è cagnato pure ‘o viento. Ca aùsto è capo ‘e vierno. Pe cciente spine ‘a strada addo’ cammino. Crisce santo ‘sta dummèneca ccà sta mamma toja, ogge nun è gghiuta a fabbrica le sbatteva ‘o core. Quanno staje tu sulo piènzeme Cerca ‘n faccia ‘o muro chesti facce ca te parlano, si te sbatte ‘o core. Ma aùsto è capo ‘e vierno. Pe’ cciente juorne, t’addormarrà ‘stu suonno, ma senza scuorno, ma senza scuorno. (Casa mia, e ‘n ponta ‘e lengua ‘o sole, mure antiche e suonne a ppiede ‘e lietto e mmiezo ‘e mmane ‘e chiuove. Core mio, si mo nun stongo allero, m’abbasta ‘na mez’ora ‘e niente e cagnio comm’o viento.)

about

ESP:

Grabado entre Barcelona y Nápoles, este disco está idealmente y formalmente dividido en dos partes: la primera "Avui" ("Hoy" en catalán) resume el sonido de la actual experiencia musical de su autor, incluyendo canciones en catalán y castellano. La segunda "Ajere" ("Ayer" en napolitano) escenifica el recuerdo, recreando atmósferas musicales más del pasado y con un sabor marcadamente folk. Esta parte presenta canciones en napolitano y en italiano.

Bestiari(o) familiar(e) está dedicado a Lhasa de Sela.

IT:

Inciso tra Napoli e Barcellona, questo disco è idealmente e formalmente diviso in due parti: la prima "Avui" ("Oggi" in catalano) riassume il suono dell'attuale esperienza musicale del suo autore, includendo canzoni in catalano e in spagnolo. La seconda, "Ajere" ("Ieri" in napoletano) mette in scena il ricordo, nel tentativo di ricreare atmosfere musicali che appartengono al passato, con un sapore decisamente folk. Questa parte presenta canzoni in napoletano e in italiano.

Bestiari(o) familiar(e) è dedicato a Lhasa de Sela.

credits

released September 27, 2013

·
Todos los temas escritos e interpretados por Alessio Arena

Producción: Toni Pagès

Arreglos: Clara Peya, Toni Pagès

Colaboran: Elena Gadel, Judit Neddermann, Giancarlo Arena

Foto: Jon Mart

Diseño: Carlos Delgado



Tutte le canzoni scritte e interpretate da Alessio Arena

Produzione: Michele Signore

Arrangiamenti: Michele Signore (NCCP)

Foto: Jon Mart

Grafica: Carlos Delgado

license

all rights reserved

tags

about

Alessio Arena Barcelona, Spain

Escritor y cantautor napolitano
Scrittore e cantautore napoletano
Neapolitan writer and songwriter

shows

contact / help

Contact Alessio Arena

Streaming and
Download help

Report this album or account

If you like Alessio Arena, you may also like: