1. |
La meva mentida preciosa
03:55
|
|
||
De prop no veuràs mai si ha sortit el sol
S’amaga enmig d’un llibre el seu record
I la seva ombra es va estirant per sota l’aigua...
Del dia que ja no et pensaré
aquí al meu costat,
tot i que no sigui per treure’m del cap
la meva mentida preciosa.
M’espero el vent que tregui les ferides del meu crit.
Veig el camí plagat de somnis que mai he volgut dormir.
Melodia de tardor,
xafogor de plats bruts,
de dinars on jo vaig arribar tard.
Melodia de primavera,
no vull que sigui sincera,
pero que floreixi com una rosa
la meva mentida preciosa.
|
||||
2. |
Jeroglíficos egipcios
03:54
|
|
||
Quiero contar algo que me está pasando ahora.
Me gustaría dar la espalda si nadie me mira.
Ver la canción desde una perspectiva distinta,
sin explicar las razones y a santo de qué
me vine aquí a cantar pero preferiría estar dentro de la guitarra
porque a nadie le interese mi cara llorona.
El primer día que vi a mi padre
él estaba cantando en la tele,
y alguien de mi familia
con esa extraña voluntad de meter hasta el brazo
en la llaga, dijo: ¡te van a salir pelirrojos los hijos!
Si yo me enamoré de mi único amigo
y lo que hice por él
fue dar un beso a la pared de papel de su cuarto
Sin arrepentimiento cuando descubrió
la cal en mis labios
para morir en Mayo habrá que dejar de hacer canciones.
Me gustaría saber cantar en jeroglíficos egipcios
para poder señalizar en el aire la escena de un juicio
a mis palabras cantadas que no dicen nada,
ante el misterio de mi vocación a temblar de la emoción.
Ojos cerrados y luz encendida en la voz:
me veo que ahora vuelvo a besar la pared de mi cuarto
Sin arrepentimiento,
yo digo lo siento,
pero no me enseñaron
a ponerle pies y mano
al verso de esta canción que me da risa.
Quiero contar algo que me está pasando ahora.
Se me olvidó de lo que hablaba.
|
||||
3. |
|
|||
Hi havia una dona que odiava la meva ciutat.
Pujava en metro amb sabatilles rosa.
I la gent que la mirava li veia un crit dibuixat a la cara.
Però ella no parlava, però ella no deia mai res.
Els ulls els tenia com núvols mullats
i la boca plena d’aigua caiguda del cel.
Asseguda a un banc de Meridiana,
amb la maledicció de les seves arrels.
Amb pintallavis posava el seu nom pertot arreu.
I ara se’l queda mirant com si fos un bateig constant
de soledat.
Que et dius Maria?
No, em dic Muntanya (i no he caigut mai).
Que vius a Sant Andreu?
No, ja no hi visc, estic fora de tots els paradisos,
me'ls he deixat enrere,
per estimar més del compte.
Ai, per caminar no m'he tornat més boja
ni més tonta, ni més prima, ni més verda
ni més vergonyosa.
El temps i la distància m'acompanyen
endevant,
(per això no em van trucar mai
d’aquella entrevista de feina al Mercadona).
M'agradaria tornar,
amb els meus ulls tancats.
Mare meva, ja ho sé, no queda res per mirar.
Que et dius Maria?
No, em dic Muntanya (i no m'he caigut mai).
Que vius a Sant Andreu?
No, ja no hi visc, estic fora de tots els paradisos,
me'ls he deixat enrere,
per estimar més del compte.
A casament i enterrament s’hi ha d’anar
net de cos i de ment.
Això jo ho vaig aprendre un dia
d’aquella dona que es deia Muntanya.
|
||||
4. |
|
|||
Hacía mil días que
Daniel González no bebía cerveza.
Puro chamamé de sus besos en el vaso
y flores de papel
brotaron por la Rambla del Raval.
Su sonrisa descansada
y la lengua entre los dientes que guindaba las palabras
que en la mesa quitaban el hambre.
Ay, Daniel, lloverá en Caracas
por la alegría del aire esta noche.
Su niño gigante nunca le estuvo tan cerca
nunca ha vuelto de repente.
Y yo también a mi casa me he ido
pero sin antes haberte abrazado.
Discúlpenme, soy Daniel González,
vengo a buscar lo que no he perdido
todavía, vida mía.
Me dice la gente que yo no soy nunca claro,
será suficiente, amor, decir
que me estoy quedando atrás.
La verdad es que no me arrepiento.
Ay Daniel, yo no sé, qué será
que te has encontrado en mi.
Mi niño gigante nunca me estuvo tan cerca
nunca has vuelto de repente.
Pero al final de este viaje sin meta
dejaste ya de buscar la maleta.
Discúlpenme, soy Daniel González,
vengo a buscar lo que no he perdido
todavía, vida mía.
Todavía quizá nos quede por hablar,
cuidarnos otro invierno
no será una tontería.
Quién diría: siempre nos queda Barcelona.
|
||||
5. |
Tú yo y los tigres
03:48
|
|
||
Quédate,
olvidemos a la de tres
que se ha hecho tarde.
Esta vez tú yo y los tigres
despertaremos
de la jungla sigilosa de esta cama,
descifrando el anagrama de mi
insensatez, con los dientes a morder
una nota cualquiera.
Si sé que nacerás como la estrella polar
dentro de la nevera.
Somos el gesto lento y superficial
de la rima que nos viene encima.
Si yo supiera
de qué hablas cuando me voy.
Si tú te enteras, te quedas cuando me voy.
Si yo, si tú, si los tigres saltarán
de mi sueño a una canción escrita.
Siéntate, escucha mi canción por qué
no vales menos que un adiós,
que una herida en mi voz.
No me arrepiento
si he cantado mucho más antes de ti,
si me ha roto la distancia y el frío.
Si yo supiera
de qué hablas cuando me voy.
Si tú te enteras, te quedas cuando me voy.
Si yo, si tú si los tigres saltarán
de mis sueños a los que sueña la gente
|
||||
6. |
|
|||
Ma mare va néixer a la lluna.
Amb la foscor
es va quedar cega.
Mon pare va arribar de Nàpols
amb una gravadora sonant a les seves butxaques,
“rancheras” que mai va poder ningú transcriure.
I des de llavors han esperat el dia en què ens trobessin
en una cançó
que conta la història d’un nen de joguina
que es va trobar amb ulls de fusta
mirant al sol.
Com unes paraules que surten de la boca
sense dir res, que no tornen enrere mai més.
Ma mare a cada diumenge
s’havia tornat un altre cop verge:
el secret del seu amant va ser canviar-li el nom,
el nom al nen sense cridar-li mai
t’estimo com s’estimaria un arbre
que no ha sigut mai llavor.
T’estimo com s’estimaria un núvol
la pluja que li ha desfet el cos.
Però això va ser més que literatura
de metges i de cartes redactades al revés.
Un home i una dona li van donar un fill
a la pena.
Aquesta és la història.
L’autobiografia dels meus pares.
|
||||
7. |
|
|||
No tornaran les pluges
i ens trobarem les bruixes pel camí
per preguntar amb la mà aixecada
si de veritat el sol es diu Lorenzo
i és un mal parit que no vol dormir.
Vaig buidar la nevera
la nit que vaig somiar amb la meva mare
dient-me que no estava prim
però que la meva mirada
li recordava el cul d’un got mig buit.
Ahir va fer 100 anys que no sortia de festa
amb les ulleres de pasta i em vaig quedar veient
com se m’enduia el vent.
Fes com si, com si fos l’últim cop amb mi.
Deixa’m d’estimar mentre estiguis dormint.
Hi ha coses que no volen dir res
dins d’una cançó.
Però jo vull que la gent s’emprenyi amb mi
si em diu: però què és això que estàs cantant
com si fos una cançó de bressol
per a un amor feliç
que es va quedar dormint.
Fes com si, com si fos l’últim cop amb mi.
Deixa’m d’estimar mentre estiguis dormint.
|
||||
8. |
La raíz
03:31
|
|
||
Si miro atrás
es que me falta el aire.
Si ando demás
es porque no me miren
las estrellas que nunca duermen
y que nunca despertarán.
Yo que nací en la cima de un árbol
vi la raíz, origen de mi espanto.
Me escondí debajo del río,
hice un surco dentro de mí.
Para que pudiera estar un día
tu palabra junto con la mía,
especies de un mismo bestiario.
Le pinté una sombra a casa cosa
alas a la mariposas,
defendí mi sueño a quererte.
El sueño está rendido ante los ojos.
Al despertar pensaré que me queda poco.
Ya sembré mi vuelo en la tierra,
hice un surco dentro de mí.
Para que pudiera estar un día
tu palabra junto con la mía,
especies de un mismo bestiario.
Le pinté una sombra a casa cosa
alas a las mariposas,
defendí mi sueño a quererte.
|
||||
9. |
Himne
03:39
|
|
||
Vem arribar tots de Girona
amb el primer vol de RyanAir,
amb les orelles mig petades i amb el cor
en els tormells.
Desconfiant de tot Erasmus llogarem
un estudi al Clot
perque és el barri amb menys palmeres,
i nosaltres no estem de vacançes.
Perque som professionals,
perque som tots artistes,
i ens agradaria la “democrazia”.
Som tots els italians de Barcelona,
plens de un odi antic,
per la patria chillona i fem
silenci enmig dels carrers.
Som tots els nens petits d’aquesta història
i ens hem trobat molt bé amb la crisi
perque hem promès de menjar pasta
només un cop al mes.
Som tots els italians de Barcelona
i agafem el metro per arribar on hem quedat.
I sempre amb ulleres de sol,
mirem a qui tinguem davant
per amargar-nos dels altres italians.
Som tots italians,
a punt d’esclatar.
Hauríem de ser menys,
molt menys italians.
|
||||
10. |
Luntano
02:23
|
|
||
Luntano
(a.arena)
‘Na stella ce sta
pe’ mme ca guardo ‘stu cielo
‘a luntano, luntano.
Si ‘e mmane me tremmano,
Ammore, è ‘o penziero ‘e dimane, dimane.
Si vuo’ te parlo ‘e me,
tutto ‘stu tiempo
addo’ so’ stato.
Nun è cagnata ancora
chell’urdema parola.
|
||||
11. |
|
|||
Quando ho deciso che canterò
io non avrò bisogno del tuo applauso.
Non me ne voglia la luna
se ce la lascerò nel pozzo.
Ceda lo stomaco a un difetto di misura
per ciò che canterò.
Quando ho deciso che canterò
non basterà una vita intera,
il bacio di mia madre sull’orlo del bicchiere,
una vendetta da consumare
al di là della bocca
che non sa più cosa dire.
So che canterò
la promessa che altrove farei in silenzio
la bugia che invece delle gambe corte avrà le mani aperte
gli occhi chiusi che mi hanno fatto padrone
Di tutto quello che non c’è.
Per rimanere fra la gente
l’illusione sufficiente mi dirà
che la canzone non è mai finita,
né la voglia di tornare indietro.
Conoscere la radice
nascosta nella voce in tutta libertà.
E il frutto che diventerà.
|
||||
12. |
|
|||
Viene da una stanza vuota
fuori Porta Nuova,
con un bel vestito di ciniglia addosso.
Con le mani sopra gli occhi,
alla fermata per il tram, che senza manovratore
a folle corsa, attraverserà la città.
Ha la pelle bianca, di mattina stanca,
alla catena di montaggio, e un raggio di sole
entra dalla finestra del capo che la spia.
“Madamì, tu mi chiami Napolì,
ma accussì me so’ ‘mparata a vule’ bbene
mmiez’a famma e mmiez’o scuorno”
‘Ntonietta chiagne
a fernetura ‘e juorno.
Pe’ te sta’ vicino
se ne jette ‘n funno, chistu suonno.
Da Torino ‘o Monte ‘e Cristalline
pe’ ccurrivo, pe’ nun sta mai sulo.
Apri bene gli occhi quando parli dell’estate
dell’ottantasei, il sole è una macchia scura
se gli stai vicino.
Ed io sentivo l’ombra dei tuoi passi
camminare sopra i miei che non avevano
distanza, e non sentivano abbastanza
il peso delle tue bugie.
Chi meglio di te può correre?
Se l’unico amore,
fino a quest’ora,
ha avuto una gamba sola.
Tiènelo a mmente, nun se venne ‘o core
chi s’arrenne sulo pe’ ‘nu mumento.
Quanno fernesce ‘o juorno
s’acconcia ‘a terra ‘n funno.
Pe’ te sta’ vicino
Se ne jette ‘n funno, chistu suonno
Da Torino ‘o Monte ‘e Cristalline
Pe’ ccurrivo, pe’ nun sta mai sulo.
|
||||
13. |
|
|||
"Levati la fantasia,
senti a mamma tua.”
Disse l’osso al cane
ed io ti dò ragione.
Stasera se mi metto a tavola
con te
mi mangio le parole.
“Pensa a quello che ti resta
e apri la finestra.”
Fece il vento a quella luce
nella stanza.
E tu mi hai detto ne ho abbastanza
di te.
Una bugia la devi costruire
per salvarti dal niente.
Sui passi miei
ci ha camminato l’idea di non pensare
al giorno più bello che merito
Ma il pane non è stanco del suo lievito,
nemmeno io di quello che divento.
Ti racconterò
tutto quello che so dei satelliti di Urano
come fa a dormire piano
la luna sopra alla città che gli ha succhiato il sangue
come una zanzara.
Ti racconterò
di una lingua silenziosa
come quella della rosa al cimitero
che dà voce al pensiero.
E fà volare le sue spine fino ad attraversare il cielo.
Lascia stare chi ti dice
se non trovi pace,
poni la fiducia solo nella scienza.
Se di qualcosa ne hai abbastanza
lassa sta’.
Ma amare è semplice, basta considerare
tornare a casa, appena ti hanno messo fuori strada...
Ti racconterò tutto quello che io so
dei satelliti di Urano
che si può viaggiare lontano
anche Tra gli scaffali del supermercato
quando cerchi il burro che ha cambiato nome.
Ti racconterò
come ritarda il suo volo
un gabbiano alla stazione di Milano
per salvarsi dal niente.
E come cantano i bambini dell’Antartide,
come si vede il mare il mare dal balcone di mia zia Luisa.
Scommetto che tutte le cose dentro all’universo
Ritroveranno il tempo di restare qui vicino a me
(se non te ne vai).
Scommetto che tutte le cose dentro all’universo
quando vorranno dire addio
respirano così:
|
||||
14. |
Vocca e rummore
03:48
|
|
||
Vocca e rummore ‘e chistu tiempo,
Ferita aperta, nommo ca scummoglia
annura ‘na voce scuncecata,
Mamma e pato, ‘na nuttata,
luna e fenesta.
Puòrtate a casa chesti ccose
e falle crescere annascuso.
Dummèneca d’Aprile,
‘nu paro d’uocchie nire
te vedarranno pe’Santa Teresa,
e ‘a scesa addeventaje sagliuta,
beato chi m’aiuta,
‘a quanno staje luntana ‘a me.
Puòrtate a casa chesti ccose
e falle crescere annascuso.
Viento ‘e terra,
mo c’ammo fernuto ‘a ‘uerra
saglie ‘ncielo e s’arravoglia
‘e mmane... te sto aspettanno
‘a ‘na nuttata sana.
‘Stu suonno m’ha scetato
mmiezo ‘a via... e che malincunia.
‘O piatto è friddo e fa paura
dulure ‘e capa fora ‘e bbarcune.
‘Na voce ca me chiamma
e io m’annasconno pe’ nun me fa vede’.
Si pienze a mme
votta a passa’ ‘a nuttata
Me so’ sbagliato
a te cerca’ cu ll’uocchie chiuse,
si guardo ‘ncielo veco ‘o ffuto
e so’ ccadute ‘e stelle.
Puòrtate a casa chesti ccose
E falle crescere annascuso.
|
||||
15. |
Girotondo
04:39
|
|
||
Com’è difficile pensare
di non aver mai sbagliato a dire che
non eri qui, quando mangiavo gli orologi
a cena, e mi riempiva quella sensazione strana
di essere l’ultimo a sognare dentro a un temporale
il verso del cinghiale bianco,
sacrificato all’altare del giradischi spento.
A passo lento, si muove la mia voce,
quando trova un santo che la benedice
con il pane di ogni giorno.
Ritorno a Napoli,
a vivere il mio sogno di cuscini arrotolati
nella nuova casa che non sai nemmeno dove sta
e non saprai mai che sopra a un muro
ho messo un calendario del duemilasei.
Perché hai lasciato tutte quelle luci accese,
e in macchina la foto di quella domenica,
con un sorriso finto in faccia
e l’aria di chi dice non ci torno più...
A Macondo fanno un girotondo
che dura una notte intera
e un mal di testa è l’occasione giusta
per credere che tutto non è mai finito,
che tutto non è ancora cominciato.
Che siamo giovani e viviamo di costellazioni
di abitudini, ma il cielo non è sempre uguale,
anche il cielo a volte si può sbagliare.
Ci resta da dimenticare ancora
un altro giorno,
senza aspetta’ dimane,
e senza vutta’ e mmane,
‘o vveco e nun ‘o ccrero,
no, nun è ‘o vero,
nun stongo allero.
(Spero che ritorni presto l’era del Cinghiale Bianco)
|
||||
16. |
L'esorcismo di Marinella
04:21
|
|
||
Vuoti a perdere
il miraggio di cadere con i piedi a terra
e sempre sveglia, la notte era
qualcosa da cullare
in fondo all'ultimo respiro.
Marinella, disperatamente bella.
Tutto il male del mondo
sta a guardare
dalla tua sigaretta
che si è spenta tra le dita.
Ma è allora vita anche questa se
te scuorde 'e te e cirche aiuto
Può essere semplice
averti qui davanti e poi
vederti arrampicata su una stella
Chesta è 'na canzona ca scrivo pe' tte, Marinella.
Benedico il malumore che
mi ha aperto gli occhi
e mi ha rinchiuso in casa
dove per pensarti
mi sono bevuta anche il cuore.
Nun simme nate ajere, simme carute 'a cielo.
È cchesta 'a storia nosta
faccia tosta annante a Ddio.
Vancello a dicere, vita mia
che all'improvviso hai partorito
un figlio che somiglia a te
può essere semplice
immaginare il sogno di una vita
arrampicata su una stella.
Ma se sta bbuono pure 'n terra.
Quadra il tuo circolo vizioso
fanne una geometria divina
prendi le tue foto di famiglia
tante facce cancellate
con la penna stilografica.
Mettiti l'anima in spalla
e vola via lontano da te.
Lontano da te.
|
||||
17. |
|
|||
Pe’ cciente mane
ce stanno porte chiuse e ‘n terra ‘o ‘nfuso
si ha chiuvuto ‘na jurnata sana.
Pe’cciente mane
ce sta ‘nu turzo ‘e pane,
famma all’uocchie ca nun chiagne maje
ma te fa vede’ addo’ staje
siente ca è cagnato pure ‘o viento.
Ca aùsto è capo ‘e vierno.
Pe cciente spine
‘a strada addo’ cammino.
Crisce santo ‘sta dummèneca
ccà sta mamma toja,
ogge nun è gghiuta a fabbrica
le sbatteva ‘o core.
Quanno staje tu sulo piènzeme
Cerca ‘n faccia ‘o muro
chesti facce ca te parlano,
si te sbatte ‘o core.
Ma aùsto è capo ‘e vierno.
Pe’ cciente juorne,
t’addormarrà ‘stu suonno,
ma senza scuorno,
ma senza scuorno.
(Casa mia,
e ‘n ponta ‘e lengua ‘o sole,
mure antiche e suonne a ppiede ‘e lietto
e mmiezo ‘e mmane ‘e chiuove.
Core mio,
si mo nun stongo allero,
m’abbasta ‘na mez’ora ‘e niente
e cagnio comm’o viento.)
|
Alessio Arena Barcelona, Spain
Escritor y cantautor napolitano
Scrittore e cantautore napoletano
Neapolitan writer and songwriter
Streaming and Download help
If you like Alessio Arena, you may also like:
Bandcamp Daily your guide to the world of Bandcamp